Arxius de Mestres de la literatura

De l’estil de Byron

1 de juliol de 20221 de juliol de 2022 per Joaquim Micó

Divendres, 8 d’agost

En absència d’interès humà, que és el que ens proporciona pau i satisfacció, valdrà més que continuï amb Byron. Després d’haver dit que, un segle després, estic disposada a enamorar-me’n, suposo que el meu judici sobre Don Juan pot ser parcial. Diria que, dels poemes d’aquesta llargada, és el més llegible que s’ha escrit mai: una qualitat que es deu en part a la naturalesa agitada, aleatòria, elàstica i galopant del seu mètode, un mètode que és un descobriment en si mateix. És el que una cerca debades: una forma elàstica que admeti tot el que s’hi vulgui encabir. D’aquesta manera, Byron podia expressar el seu estat d’ànim i dir tot el que se li acudia. Com que no tenia el compromís de ser poètic, va poder esquivar el seu talent nociu per ser falsament romàntic i falsament imaginatiu.
Quan és seriós, és sincer, i pot abordar el tema que vulgui. Escriu setze cantos sense haver-se d’animar amb cops d’esperó en cap moment. És evident que tenia aquella intel·ligència aguda i competent que el meu pare, Sir Leslie, hauria qualificat de naturalesa absolutament masculina. Jo sostinc que aquesta mena de llibres llicenciosos són molt més interessants que els llibres formals que respecten fidelment les il·lusions en tot moment. Amb tot, no sembla un exemple fàcil de seguir; i, certament, com en tot el que és lliure i espontani, només els més hàbils i madurs poden aconseguir-ho amb èxit. Però Byron estava ple d’idees, una qualitat que dona fortalesa al seu vers i que em porta a fer petites excursions al paisatge que m’envolta o a l’estança on em trobo en plena lectura. I aquesta nit tindré el plaer d’acabar-lo, encara que, tenint en compte que he gaudit de gairebé cadascuna de les estrofes, francament no veig per què ha de ser un plaer. Sempre és així, però, tant si el llibre és bo com si és dolent. Maynard Keynes reconeixia que, quan llegeix un llibre, sempre posa el dit a les pàgines del final on comença la publicitat, per saber exactament quant li queda per llegir.

Virginia Woolf
Diari d’una escriptora
Selecció a cura de Leonard Woolf. Traducció i epíleg de Dolors Udina
Inquiets de Viena, pàgines 18 i 19

Més informació sobre Virgina Woolf

Escriure sobre l’escriure

1 de juliol de 202214 de juny de 2022 per Joaquim Micó

Stephen King escriu sobre l’ofici Preàmbul segonAquest llibre és curt perquè la majoria dels llibres sobre escriptura estan plens de disbarats. Els escriptors de narrativa, servidor inclòs, no entenen gaire el que fan, ni per què funciona quan és bo ni per què no quan és dolent. Vaig pensar que com més curt fos el … Llegiu més

L’ofici d’escriptor enriqueix la vida humana

1 de juliol de 202211 de juny de 2022 per Joaquim Micó

Carta de Scott Fritzgerald a Morton Kroll, 1939

Algú va dir una vegada (i cito de manera molt inexacta): «L’escriptor que enriqueix la vida humana és el que aconsegueix endinsar-se en la seva ànima o en la dels altres i, gràcies al seu talent, és capaç de trobar coses que ningú no havia vist abans o s’havia atrevit a explicar».

Per això, en arribar a la cruïlla en què es pregunta què dir i què no dir de si mateix i dels seus sentiments, l’escriptor jove (paraula que em molesta tant com a tu) sent la temptació de guiar-se per allò conegut, generalment acceptat o admirat, mentre una veu interior li xiuxiueja: «A ningú no li importarà aquest sentiment ni aquest fet insignificant; deu ser una cosa peculiar meva, de cap manera universal ni interessant, potser ni tan sols acceptable».

Si teniu veritable talent o sort —segons com ho voleu veure—, una altra veu l’impulsarà a escriure sobre aquestes coses en aparença particulars i insubstancials, i aquí rau el seu estil i, finalment, la seva identitat artística. El que ha pensat a rebutjar (allò que rebutja sovint) és, justament, allò que el salva com a escriptor.

Gertrude Stein va expressar una idea semblant, encara que es referia a la vida més que a la literatura, en dir que lluitem contra la majoria de les nostres peculiaritats fins als quaranta anys i després descobrim, massa tard, que aquestes qualitats singulars constitueixen la nostra veritable identitat: són el nostre jo més íntim, i com a tals les hauríem d’haver apreciat i estimulat.

Ara bé, es pot arribar a extraviar com Saroyan i el difunt Tom Wolfe*, i creure que l’escriptor ha de deixar créixer totes les males herbes que trobi al jardí. Aquí intervé el talent, que permet a un distingir entre les flors convencionals, és a dir, les que coneix tothom i no tenen gaire interès, de la mala herba desbocada i tramposa, i aquesta llavor minúscula, oculta en un racó, sovint invisible: l’única que val la pena cultivar, i que seguirà tal com ara està, o arribarà a ser un roure.

Letters, pàg. 616-617

* Es referix a Thomas Clayton Wolfe (1900-1938) un novel·lista estatunidenc de principis del segle XX i no pas al Tom Wolfe (1930- 2018) autor de La foguera de les vanitats, o Tot un home, entre d’altres obres.

Més informació sobre Scott Fitzgerald